"ACONTEIXIMENT" HISTÒRIC: TORNEN ELS ‘BAUS’ A LA TELEVISIÓ PÚBLICA VALENCIANA!!!

Ahir es va viure, segons els reporters televisius i el conseller del ram, un ‘aconteiximent’ històric: À Punt, la televisió pública valenciana (¿??) va tornar a emetre, després de 10 anys, una ‘corrida de baus’ (açò ja és vell, però cada dia se superen les persones que apareixen a la televisió valenciana?, especialment els treballadors, per millorar la qualitat de la llengua que maltracten).

I no és tan sols que van retransmetre en directe una ‘corrida’, sinó que han començat un programa setmanal dedicat als baus (A la plaça es diu) on amenacen d’informar-nos de totes les ‘corridas’ que es fan pel món i dels bous al carrer dels pobles valencians (més de 9.000 festejos). És una còpia del programa Tendido cero que fa la RTVE, que a més també s’emetrà en dissabte, com aquell, però un parell d’hores abans (segurament perquè no els deixen en evidència).

Calia??? No sé ni per on començar, sinó és per l’alegria de VOX (al conseller li queia la baba).

Per començar, la ‘corrida’ era de la plaça de "baus" d’Alacant, que per a això és una ciutat castellanoparlant. I es mereix protagonitzar "aconteiximents" històrics.

Ara, que més que els "baus", el que em va afectar van ser els premis de les fogueres: tenien una càmera a la seu de la foguera guanyadora per veure l’alegria amb què rebien la notícia del premi: saltant i cantant com a desesperats “yo soy español, español español…”.

L’última volta que vaig estar a Alacant (2017) ja en vaig tornar molt decebut: pràcticament ningú no m’entenia o no volien. En una terrassa de l’Esplanada no hi va ha ver manera, i això que els cambrers no tenien cap problema amb el francès i l’anglès de les taules dels costats, però la llengua del País no interessa. Així que m’estranya que només hagen demanat ser ciutat castellanoparlant i no l’annexió a Múrcia, que és el que tocaria.

Com repetia Fuster en tots els articles que escrivia durant la transició sobre la situació política del País Valencià, fa plorar! I per desgràcia ja no ens queden ni llàgrimes.

I la setmana que ve parlarem del govern (valencià).

BARTOMEU PRIOR ROMERO

TOT ESTÀ JA DIT, PERÒ COM NINGÚ ESCOLTA, CAL TORNAR-HO A DIR

Aquest títol és una frase extreta de la definició del terme ‘plagi’ que apareix al Diccionari per a ociosos de Joan Fuster.

Com se sol dir, Fuster sempre té més raó que un sant (si és que els sants tenien sempre raó, que ho desconec).

M’ha recordat açò dos fets recents:

Un article de Josan Piqueres al diari La Veu del dia 13 de juny analitza el nou llibre d’estil d’À Punt i conclou que, a banda que és menys normatiu i que aposta per “la recentralització i la rebaixa de l’ambició lingüística i cívica”, “evita comprometre’s amb un ús exclusió del valencià i, a diferència de l’anterior no menciona ni tan sols l’alternança contextual entre Comunitat Valenciana, País Valencià o Regne de València”.

És preocupant, i molt, que passe d’un valencià normatiu a un valencià “de carrer” Aquests criteris s’alineen amb els criteris lingüístics de l’Administració aprovats pel Consell de Mazón sense l’aval de l’AVL, amb l’objectiu explícit de “descatalanitzar” l’ús institucional de la llengua.

El segon fet també és un article publicat a La Veu per Sebastià Recatalà el dia 16 de juny en què ens informa de l’acord entre el PP i VOX a Alacant per aprovar el pla economicofinancer que inclou instar les Corts a modificar la Llei d’ús i ensenyament del valencià per considerar Alacant ciutat castellanoparlant. Imagine que el següent pas serà fer el mateix a València, a Castelló de la Plana i en totes les ciutats on puguen per acabar proclamant que la Comunidad Valenciana és castellanoparlant i el castellà ha de ser l’única llengua oficial i pròpia. Amb un poc de sort, després establiran guetos per als quatre valencianoparlants que quedem i a esperar la “solució final: cremar els guetos per San José en una gran falla".

És una llàstima on hem arribat i cap on ens encaminem. L’any 1962 Joan Fuster va publicar un opuscle titulat Qüestió de noms en què optava clarament per adoptar el terme ‘català’ per referir-nos a la nostra llengua i el terme ‘Països Catalans’ Per referir-nos a tot el territori de parla catalana. Des d’aleshores han passat per la Generalitat Valenciana diversos governs suposadament progressistes amb una majoria suficient per haver deixat clara i blindada tot aquesta qüestió de nomenclatures que ara aprofita la ultradreta per atacar directament la línia de flotació de la nostra llengua i del nostre País. I les universitats ni paraula. Ja no sé què més ha de passar, potser el tancament d’alguna universitat per “catalanista…?

Quina enveja d’aquell temps que la premsa de Castelló de la Plana es referia a la nostra universitat com “els talibans de la llengua” tan sols perquè s’havia aprovat un pla de política lingüística “ (1998), que ara els responsables actuals ja no saben ni què és això. Potser caldrà fer algún altre article explicatiu…

BARTOMEU PRIOR ROMERO

JA CANSA, LA VERITAT

https://ca.wikipedia.org/wiki/B%C3%ADblia#/media/Fitxer:Gutenberg_Bible,_Lenox_Copy,_New_York_Public_Library,_2009._Pic_01.jpg

He llegit, amb estupefacció, l’escrit del senyor Pepe Aymerich difòs pel Club de opinión Jaime I.

El primer que li diria a aquest senyor és que es torne a llegir la Bíblia, la de veritat, perquè no sé de quin pamflet ha tret aquestes idees tan allunyades de la realitat. A més, és de mal gust aquests dies fer referència a Israel, que està realitzant un genocidi que fa tremolar (potser aquest senyor será dels qui han votat la representant d’Israel a Eurovisió només per fotre el govern espanyol).

També podria recomanar-li altres lectures, però no crec que pague la pena davant la ignorància supina que manifesta al seu escrit. I el que és lamentable és que aquest senyor ha passat per les nostres aules (no vull ni pensar l’adoctrinament que faria als pobres estudiants que van tindre la desgràcia de ser alumnes seus). Tants anys a la Universitat Jaume I no li van servir per conèixer l’existència de les Normes de Castelló de1932, no dels anys huitanta, ni de la dictadura que probablement enyora per les seues paraules. Ni tampoc ha conegut l’opinió acadèmica de la Universitat per a la qual ha treballat, manifestada en moltes ocasions pels òrgans de govern i per tota la comunitat universitària en ple i reflectida en la legislació i la normativa aprovada per la Universitat, i encara vigent.

I ara no cal perdre ni un segon més en les bajanades de l’escrit en qüestió. Ni molt menys en un individu com aquest, que ja ens en va donar prou mentre va ser membre de la comunitat universitària.

BARTOMEU PRIOR ROMERO

ANGÚNIA PERMANENT

Segons el Diccionari normatiu valencià de l’AVL, la segona accepció d’angúnia és “Malestar moral intens causat per la por que es produïsca alguna cosa desagradable o per l'amenaça d'un perill imminent.”

Aquest malestar és el que sentim permanentment les persones preocupades per la llengua pròpia i pel país propi, ja que sofrim atacs constants per totes bandes.

Aquest cap de setmana hem pogut llegir a Vilaweb que “À Punt s’aboca a la degradació lingüística eliminant els correctors dels programes externs”. Si llegim la notícia descobrim altres aspectes, a banda del lingüístic, que també són molt preocupants, com l’externalització de tots els programes que fan. El que no he llegit a cap lloc és cap reacció de les universitats, ni les que tenen estudis de Filologia Catalana ni les que tenen estudis de Traducció, i això que són els professionals que formen les universitats els qui s’estan quedant sense treball. Només per això ja caldria el rebuig frontal de les universitats.

La Llei 6/2016, de 15 de juliol, de la Generalitat, del servei públic de radiodifusió i televisió d’àmbit autonòmic, de titularitat de la Generalitat, en els Principis que cal observar en la prestació del servei públic diu clarament que “el valencià serà la llengua vehicular dels mitjans que depenen de la Generalitat”.

La veritat és que ja no veig mai À Punt, perquè si alguna volta canviant canals aterre a la televisió “valenciana” em pose malalt, perquè no la diferencie de Tele 5 o qualsevol de les altres telescombreria que es fan per a tot l’estat. Només falta que ja pràcticament ningú parla la llengua del país: les pel·lícules i les sèries ja estan donades per perdudes, però la resta de programes són exactament iguals. I això que fan esforços: aquest cap de setmana han fet un especial dels bous al carrer de Vila-real, amb la utilització de drons i tot (encara gràcies que sóc afeccionat als bous al carrer), i ací sí que parlaven valencià, probablement per complir alguna quota. Després també hem tingut un especial per la Marededéu dels Desemparats, amb una missa (amb algunes paraules en valencià) on, com tots els noticiaris s’han afanyat a destacar, hem tingut la sort de veure, sorpressivament, el “senyor” Mazón en públic, assegut a primera fila. Però ja pot espavilar-se, perquè del que recorde del catecisme de quan era menut, l’Església no perdona els pecats dels quals el pecador no se n’ha penedit i no ha fet propòsit d’esmena.

Ara, que pel que fa a la televisió i la llengua pròpia, cal recordar l’actuació de l’anterior govern de la Generalitat: el director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme ens va assegurar repetidament que havien arribat a un acord el govern de les Illes, el del Principat i el valencià per a la reciprocitat de la recepció de les televisions pròpies. L’última notícia que vaig tindre d’aquest acord és que l’havien signat a les Illes i al Principat, i que estava per a la firma del president Puig (sembla que va estar mesos damunt la taula per a la firma i no es va arribar a firmar mai, caldria preguntar-se per què).

Ara que tots tenim la nostra part de culpa, les universitats també: l’UJI es va comprometre davant el CULC per fer gestions perquè la TV3 tornara a veure’s a tot el País Valencià. Vull pensar que també els van enganyar com a tots, però la realitat em fa tindre els meus dubtes sobre si es va fer alguna cosa.

En definitiva, la situació és anguniosa per al País Valencià i no ens queda una altra que continuar clamant al cel (com feia el Tenorio) per si sona la flauta i algun polític, o algun jutge fan una acció impensable que ens afavorisca. Potser si ho demanem al PP i VOX tinguem més bona resposta que la que hem tingut fins ara.

BARTOMEU PRIOR ROMERO

DEMOCRÀCIA. DEIXEU-ME QUE RIGA BONA COSA

Ahir mateix, el Diari la Veu, en un article de Sebastià Carratalà, informava que “l’associació Famílies pel Valencià ha denunciat que la Conselleria d’Educació, encapçalada per José Antonio Rovira, no respecta els resultats de la consulta de llengua base als centres d’ensenyament de les comarques castellanoparlants del País Valencià (…) i ha obviat el sentir majoritari de les votacions”. A més ha recordat que "a les zones castellanoparlants la normativa no contemplava que es poguera donar una victòria del valencià, i, quan aquesta s’ha produït han reinterpretat la norma per acabar amb la llengua a l’escola en aquestes comarques”.

Segons sembla “en alguns centres educatius com ara Bunyol, Pedralba o el Villar els grups oferits no es corresponen amb els resultats”.

El CULC, en el seu moment, ja es va mostrar contrari a aquesta consulta, unint-se a la denúncia de nombroses entitats relacionades amb l’ensenyament, perquè ja vèiem que simplement era un estratagema del govern del “senyor” Mazón (responsable últim dels morts i damnificats per la DANA) per fer desaparèixer la llengua pròpia del País Valencià de les escoles. Però els va eixir malament la jugada (es veu que van faltar a classe el dia que van explicar als fatxes la manipulació dels resultats electorals) i tot el món pot consultar els resultats i veure quina va ser la llengua majoritàriament triada en la consulta, fins i tot en les comarques castellanoparlants, i això permet a totes les persones interessades veure com es manipula tot el que és manipulable per anar en contra dels resultats i fer desaparèixer el català de l’escola, i sembla que han començat per on pensaven que es notaria menys i hi hauria menys reticència, sense fixar-se quins eren els resultats de la consulta en aquesta zona i quin és el sentir majoritari dels pares.

Famílies pel Valencià ha qualificat aquesta maniobra d' "anomalia democràtica”, però crec que s’hi han quedat molt curts i han utilitzat paraules que els actuals responsables polítics desconeixen, i molt em tem que si les busquen als diccionaris tampoc no entendran la definició, perquè són conceptes massa complicats per a unes ments tan obtuses. I a més, em fa recordar una acció d’un govern del mateix signe que en el seu temps no admetia les titulacions de Filologia Catalana en les oposicions, i en totes les ocasions els tribunals els deien que això no ho podien fer, però ells ho repetien tots els anys i no passava res.

És evident que, en aquest cas, com en aquell, tots els responsables haurien d’estar acusats de prevaricació com a mínim. Però sembla que en aquest estat en què ens ha tocat viure només acusen persones que tenen alguna relació, per mínima que siga, amb Sánchez o amb l’independentisme català.

El que em dol és que davant una situació com aquesta (com en moltes altres relacionades amb la llengua i amb l’ensenyament) les universitats valencianes no es manifesten, especialment la Universitat Jaume I, que es proclama públicament quan convé gran defensora de la llengua (ara, que és cert que només cal veure les actuacions internes).

BARTOMEU PRIOR ROMERO

DIA DE SANT VICENT FERRER

El dia que se celebra al País Valencià la festivitat de Sant Vicent Ferrer, es produeix un fet molt poc freqüent al País: com a recordatori del sant, se celebra una missa en l’idioma del País, en el català del País. No estic segur si la tradició es manté arreu de tot el País, però sí que tinc notícia que es fa a València capital, i també es feia (ara no podria assegurar que es continue fent) al meu mateix poble, a la Plana Baixa, cosa que em causava sorpresa i no acabava d’entendre quan era menut.

Aquesta tradició té com a base la llegenda que sant Vicent Ferrer, a banda dels miracles que feia, i pel qual es va fer famós arreu d’Europa, sempre predicava en valencià allà on anava i era entès en tots els llocs.

A banda de conservar-se nombrosos sermons del predicador (per escrit, no amb imatge, per desgràcia), tenim la sort de comptar amb estudis sobre aquest curiós fenomen. 

En primer lloc, tenim un assaig de Joan Fuster, L’oratòria de sant Vicent Ferrer, que ja destaca que només podem justificar la fama d’orador de Vicent Ferrer d’una manera deficient, perquè només disposem de documentació escrita: sabem, perquè la història ho diu, “que Vicent Ferrer agità la cristiandat del seu temps, la trasbalsà i deixondí, amb el sol recurs del seu verb; però en enfrontar-se amb els sermons tal com ens han arribat, hom se sent decebut, o si més no perplex. Molts que havien pogut escoltar sant Vicent i després llegiren els seus sermons asseguraven que amb prou feines si hi trobaven una ombra d’allò que ressonà en la boca del predicador”.(...) Els sermons que ara llegim foren dits. La veu del dominicà hi era essencial, la veu i el gest”.

Un altre estudiós que té un llibre esplèndid sobre la persona és el soci d’honor del CULC Joan Francesc Mira, el qual va publicar Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predicador.

El llibre de Mira, que dedica també el seu espai a analitzar el “do de llengües” que s’atribueix al sant valencià, que es feia entendre allà on anava, té un interès especial pel punt de vista d’estudi antropològic que fa l’autor.

Els primers biògrafs del sant, al segle XV afirmen que “predicant sempre “sua valentina ac materna lingua” o “in idiomate vulgari cathalonico”, tothom l’entenia sense dificultat i el miracle permanent era que els oients l’entenien cadascú en la pròpia llengua.

Mira dona la seua explicació per a aquest miracle: “en aquell temps les distàncies entre les llengües romàniques no eren tan grans i, a més a més, els gestos i el to de veu ajudaven a la comprensió de manera decisiva”.

Mira veu que als valencians de la ciutat i el Regne -més als de la ciutat- el que els importa del sant és que era famós a tot Europa, i era valencià, i el fet que sempre predicava en valencià indica l’eminència suprema de la llengua valenciana.

Però Mira acaba demolidorament mostrant la realitat del reconeixement que té la llengua: “pronunciar sermons molt populars en valencià en la festa del sant (sermons que insistiran incansablement en l’excel·lència de l’idioma del dia), i, després, amb la consciència simbòlica tranquil·la, continuar ignorant, menyspreant o destruint la llengua del País i del sant durant la resta de l’any.

No sé si caldrà encomanar-nos al sant per revertir la situació o continuar la lluita diària, perquè crec que el miracle que demane és massa gran fins i tot per a un sant tan miraculós com sant Vicent Ferrer.

Bona festa per a tots els qui pugueu gaudir-la.


BARTOMEU PRIOR I ROMERO

AGRESSIONS SEGUIDES TOTS ELS DIES

Aquests dies hem tingut notícia que l’Ajuntament de Massamagrell vol retirar el nom de Joan Fuster al seu centre cultural. Per sort, també hem sabut que tot el claustre del IES Massamagrell ha expressat el seu rebuig a aquesta decisió.

Segons sembla, l’argument de l’Ajuntament per prendre aquesta decisió és que consideren que l’intel·lectual valencià més important del segle XX no té cap relació amb el seu poble. Un argument realment curiós: ni Miguel de Cervantes ni Lope de Vega tenen res a veure amb el meu poble i donen nom a dos de les escoles amb què comptem.

Justament aquesta darrera setmana que els mitjans de comunicació han dedicat tant de temps a la mort i el sepeli (íntim? han dit) de Vargas Llosa, m’ha trobat rellegint Joan Fuster, com faig periòdicament. I he comparat: estic segur que a Massamagrell no tindrien problema de nomenar el centre cultural o una escola amb el nom del peruà, i sí que considerarien que té relació amb el poble per la seua universalitat; en canvi no consideren una persona del País, que com a escriptor pegava mil voltes a aquest Premi Nobel i a tantíssims escriptors que tenen reconeixement públic, perquè no el consideren com a propi.

Trist país, que menysté les seues personalitats per culpa de la minorització que ens han fet patir i que hem de continuar veient tots els dies.


Ara bé, potser si les institucions pertinents (començant per les universitats) compliren el seu paper aquest desconeixement no seria el que és.

BARTOMEU PRIOR ROMERO

L'ACCENT DE VALÈNCIA

L’actual govern de l’Ajuntament de València (PP i VOX) va decidir ja fa un temps iniciar els tràmits per canviar el topònim oficial que designa la capital del País Valencià, i passar del topònim València a la doble denominació Valéncia/Valencia, amb el canvi d’accent de la forma valenciana per posar-hi accent agut.

Per fer aquest canvi, i seguint el procediment normatiu, han sol·licitat un informe al professor de Filologia Catalana de la UV i acadèmic de l’AVL Abelard Saragossà, que ja s’havia caracteritzat per donar suport a aquest canvi d’accentuació del topònim que designa la ciutat. Aquests dos fets, la decisió de l’Ajuntament, i la persona a qui s’ha encarregat l’informe, han generat un gran debat als mitjans de comunicació i en les xarxes socials.

Tant ha sigut així, que un altre professor de Filologia Catalana, en aquest cas de la UA, i també acadèmic de l’AVL va haver de publicar un article en la premsa en defensa d’Abelard Saragossà.

En aquest article, el professor Colomina explica que ell mateix va presentar el 2005 un informe a la Secció d’Onomàstica de l’AVL defensant que el nom de la capital s’escriga amb accent agut, però en el mateix article confessa que la majoria dels acadèmics es decantaren, en la votació feta el 2006, per mantindre la grafia València, però recomanant la pronúncia tancada.

Arran de la polèmica generada, l’AVL s’ha reafirmat en la seua postura, i simplement recorda quin és el procediment legal per a qualsevol alteració del nom d’un municipi.

Ací hauria d’haver acabat el debat, ja que la llei marca que l’AVL és la institució que determina la normativa lingüística del valencià, i açò inclou l’onomàstica i la toponímia.

Per tant, si en aquest cas l’AVL ja s’ha pronunciat reiteradament. Ja no hi ha res més a dir, i els acadèmics són els primers que haurien de seguir el preceptes de la institució de què formen part.

La Gramàtica normativa valenciana de l’AVL dóna una explicació:

“A fi d’evitar una excessiva discrepància entres les diferents varietats de la llengua, també porten accent greu, -tot i pronunciar-se habitualment amb e tancada en valencià- dos paraules gramaticals d’ús freqüent (el pronom relatiu interrogatiu tònic què i la conjunció perquè) alguns cultismes i neologismes esdrúixols o plans acabats en consonant (èter, sèsam, plèiade, bèstia, sèrie i època) i el topònim València”.

Les universitats publiques valencianes, en els seus Criteris lingüístics per als usos institucionals de les universitats valencianes, publicats bastants anys abans que la Gramàtica de l’AVL, van optar per la mateixa solució: “tenint en compte que els textos que genera una universitat generalment tenen un caràcter altament formal i que l’accentuació és un aspecte purament convencional, en els textos escrits convé utilitzar el sistema d’accentuació general”.

El problema que es planteja ací, no és un problema lingüístic, sinó un problema polític.

PP i VOX han emprès una persecució a la nostra llengua, al català parlat al País Valencià, per veure si la poden fer desaparèixer i, de passada, dividir-nos a tots. Per això han començat pels símbols.

Primer van començar amb el nom oficial de Castelló de la Plana. També en aquest cas van encarregar un informe a un catedràtic universitari, encara que en aquest cas era de literatura espanyola i no era expert ni en toponímia ni en onomàstica. I la maniobra els va eixir bé, i el nom ha canviat a una llengua que no és la pròpia. Vist açò. Es van llançar cap al cap i casal. En aquest cas propoposen la doble forma, en català i en castellà, però posen en qüestió la forma catalana per deixar només la castellana.

I açò és el més greu, que hi ha experts universitaris, que mereixen tot el meu respecte i admiració, que es presten al joc.

Anava a titular aquest article ‘L’accent de València i altres bajanades’, però com no pretenc que ningú es trobe al·ludit ni ferir sensibilitats, m’ho he repensat.

Potser aquests experts tenen raó des d’un punt filològic i és cert que la major part dels valencians pronuncien la e de València tancada (no tots, per això), però açò no és cap problema.

Durant massa anys anomenàvem a la finestra ‘finestra’ i escrivíem ventana i tots ho trobàvem tan normal. I, hui en dia hi ha molts valencianoparlants que parlen en valencià amb amics, companys, familiars…, però quan escriuen un missatge de WhatsApp a aquestes mateixes persones, ho fan en castellà. Això sí que és preocupant, i no l’orientació d’un accent.

En realitat, l’excusa del canvi d’accent, segons Colomina “coherent amb la pronunciació unànime valenciana” (i això sí que no és cert), no “enfortiria l’autoestima dels valencians envers la pròpia varietat”, perquè el que l’enfortiria és unes polítiques lingüístiques fortes que augmentaren l’ús social perquè la llengua tinguera prestigi i fora necessària. La controvèrsia d’aproximar la llengua escrita a la parla ja és molt antiga i es va repetir en diferents moments del segle XX, començant a principis de segle per “el català que ara es parla versus la llengua normativa". Però crec que és una controvèrsia ja superada, des que el català s’ensenya a l’escola i en nombrosos cursos de formació. Això, la formació i el coneixement de la llengua és la garantia de superar tots els problemes derivats de les varietats lingüístiques i del desconeixement de què s’aprofiten políticament quatre individus per generar divisió i arraconar la llengua pròpia del País.

Per cert, l’AVL també té la missió de vetlar per l’ús social de la nostra llengua, i els fem perdre el temps i els recursos (que PP i VOX s’han encarregat de retallar) en aquest tipus de bajanades i no queda cap per defensar la llengua.


BARTOMEU PRIOR ROMERO

LA POLÍTICA DE LA XARXA VIVES D'UNIVERSITATS

El passat 14 de març, el Consell General de la Xarxa Vives d’Universitats va aprovar la Declaració de Montserrat, amb motiu del 30è aniversari de la fundació de la Xarxa.

Aquesta Declaració, malgrat que reconeix que “la unitat lingüística és el principal valor fundacional sobre el qual es va crear la institució fa trenta anys” i que reconeix que “El català concorre en condicions de desavantatge en un context creixent de diversitat lingüística i que (…) és una llengua minoritzada, amb un marc legal asimètric desfavorable (…)”, declara que “Entre els objectius fonamentals de la Xarxa Vives està “potenciar la utilització i la normalització del català al conjunt de la regió universitària, així com promoure accions conjuntes per reforçar la seua presència en l’esfera pública i acadèmica”.

I és cert que la Xarxa referma el seu compromís per:

• “Enfortir i garantir, dins el context de la diversitat lingüística de les universitats de la Xarxa Vives, els usos lingüístics del català a la universitat, intervenir des de la responsabilitat social en la planificació de la llengua catalana i treballar en la creació i el foment d’actituds positives cap a la llengua”
• “Reivindicar l’educació i la llengua com a valors essencials de la Unió Europea. La UE (…) ha de promoure la diversitat lingüística. Per aquest motiu, es reclama que la llengua catalana esdevinga oficial a les institucions europees”.

Malgrat totes aquestes referències, el document incideix més en aspectes acadèmics que en el “valor fundacional sobre el qual es va crear la institució.

Així, es referma el compromís de la Xarxa “amb el progrés de l’educació superior, la recerca i la innovació com a eixos vertebradors de la societat del coneixement” i amb “reforç a la diversitat cultural i lingüística com a patrimoni comú i element clau per a la cohesió, la pluralitat i la professionalitat de la nostra comunitat acadèmica”, ja que la Xarxa s’ha consolidat durant aquests trenta anys “promovent valors de col·laboració, qualitat i compromís social”.

M’hauria agradat llegir alguna referència al paper de la Xarxa en la consolidació del català com a llengua pròpia de les universitats que en formen part.

´Es cert que el Declaració també recorda la Carta universitària de la llengua de la Xarxa Vives (2023), que “estableix un marc per al seguiment de la gestió pluriennal dels usos lingüístics orals i escrits, en la qual “la metodologia adoptada és la mateixa que s’empra en la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries”.

I també és cert que la Xarxa compta amb un pla de política lingüística aprovat per totes les universitats i uns objectius de política lingüística que van renovant-se periòdicament.

La Universitat Jaume I forma part de la Xarxa Vives des de l’origen de la institució i ha aprovat tots aquests documents que s’esmenten. Fins i tot circula per les xarxes un vídeo amb la rectora de l’UJI llegint una part de la Declaració de Montserrat, justament la part que fa referència al català com a llengua minoritzada maltractada per la legislació.

I aquest és el problema de tots aquests documents: queden molt bé però no obliguen a res, ni tan sols a les universitats que els han signats.

L’exemple de la Universitat Jaume I és clar:

• No hi ha cap pla de política lingüística que servisca de marc de treball, ni que reculla els compromisos del pla de la Xarxa Vives.
• Hi ha una retallada clara en el personal dedicat al suport a l’ús de la llengua, fins i tot ha desaparegut un lloc de treball tan essencial com el de tècnic de promoció lingüística: actualment no es dediquen recursos a la promoció lingüística ni això que reclama la Declaració de “creació i foment d’actituds positives cap a la llengua”.

Aquests punts els ha posat de manifest el CULC reiteradament, i s’ha sol·licitat la recuperació d’un lloc de treball dedicat a la promoció lingüística i l’elaboració d’un pla de política lingüística. No hi ha hagut resposta, només fer veure públicament de paraula que es té interés en la llengua, però sense fer cap acció per demostrar-ho.

BARTOMEU PRIOR ROMERO